És intentant l'impossible, com s'aconsegueix el possible
Henri Barbusse (escriptor francès, 1873-1935)
Considerada per una de les revistes de divulgació científica
més populars (veure nota 1) un dels deu reptes que té actualment la ciència i un d’aquells somnis que qui
més qui menys tothom ha tingut algun cop al llarg de la seva vida, la
invisibilitat és una de les moltes barreres que la ciència podria arribar a
superar en els propers anys.
El camí per arribar-hi ja fa temps que es va iniciar: l’any
2006, l’equip d’investigadors de David Smith de la Universitat de Duke, va
crear un objecte amb forma de raspall que, mitjançant l’ús de metamaterials, era capaç de desviar la
llum de color vermell.
Fa relativament poc (el passat mes de març) es publicava a la revista Science que un equip de la Universitat
Autònoma de Barcelona havia aconseguit construir un cilindre que podria fer
invisible als raigs magnètics qualsevol objecte que s’hi col·loqués dins. El
que és més, el cilindre en sí també ho era. Així doncs, sembla ser que cada cop
estem una mica més a prop de poder deixar de ser visibles a voluntat:
d’aconseguir construir quelcom que actuï tal i com ho feia la capa de Harry
Potter (veure nota 2).
L’objectiu d’aquest treball, lluny d’intentar fer un objecte
invisible, és el d’endinsar-se en el tema de la invisibilitat per descobrir si
és possible. Es partirà de la hipòtesi que sí que ho és. Així doncs, en cas que
sigui correcte, es descriurà quin procediment s’hauria de seguir per tal
d’assolir-la. Així mateix, es pretén conèixer quines característiques tenen
aquells materials que ja de per si ho són. Finalment, tenint en compte el gran
nombre de recursos que s’estan destinant a la seva investigació, també s’intentarà
descobrir si té o no alguna aplicació pràctica més enllà del camp militar.
En definitiva, les tres preguntes al voltant de les quals gira aquest treball
són: si és o no possible, com es pot aconseguir i per a què serveix la
invisibilitat. A més, es partirà de la base que sí que es pot aconseguir.
Per altra banda, un segon objectiu paral·lel d’aquest
projecte és que sigui tan divulgatiu com sigui possible. És a dir, intentar que
qualsevol lector pugui arribar a comprendre com un podria aconseguir fer
invisible un objecte. Per a Einstein, “no pots dir que entens realment alguna
cosa a no ser que siguis capaç d’explicar-la a la teva àvia”. Si bé el meu
propòsit no és que la meva àvia sigui capaç de llegir-se’l i comprendre’l –tot
i que seria una gran fita-, sí que pretenc fer-lo entenedor a tothom per tal
de, no sols demostrar que he pogut d’assimilar el tema que es tracta, sinó, a
més, provar una activitat que és cada vegada més freqüent entre els científics,
com és la divulgació. Un dels professors de la UPV-EHU va senyalar durant el
transcurs d’un taller (veure nota 3) la importància que té per a ells el fet de difondre la informació i els
coneixements que obtenien en aquella universitat. En tractar-se d’una
institució pública, si no ho fessin així, els bascs -que són els qui, en
definitiva, paguen la seva investigació-, probablement algun dia decidirien que
es podia prescindir d’ells. Per això, aquest professor va remarcar la
importància dels blocs, de les xarxes socials i d’eines com l’antic Amazings.es o el programa Què Qui Com? per tal de mostrar als
ciutadans la seva feina -on eren destinats els seus diners- i acostar-los,
també i de passada, al món de la ciència.
Així doncs i resumint, el fet que desitgi ser el màxim de
clar i comprensible a l’hora d’expressar-me es deu a que m’agradaria
experimentar com hauré d’escriure si finalment opto per dedicar-me a una
professió relacionada amb la investigació. Aquesta és precisament la raó per la
qual he escollit aquest tema i no un altre: en un futur, m’encantaria
dedicar-me a la recerca i un dels camps d’investigació més impressionants que
darrerament s’han tractat més en òptica és la invisibilitat.
Per tal d’aconseguir assolir els dos objectius d’aquest
treball, s’ha dividit en tres parts. Dues d’elles presenten la informació que
es farà servir i que és necessària per comprendre la tercera, que intenta
respondre a les preguntes formulades anteriorment, que són la base del treball.
Aquestes dues primeres parts tracten sobre les ones en general (i, en concret,
la llum) i sobre els diversos tipus de materials que es troben implicats en la
invisibilitat.
Quant a la metodologia amb la qual s’ha dut a terme el treball, per tal
d’obtenir la informació necessària per escriure’l sobretot s’ha fet ús de la
recerca bibliogràfica. Tot i això, no s’han deixat de banda altres fonts
d’informació ni el treball personal. Així, sempre que ha estat possible, s’ha
assistit a conferències o a tallers, relacionats amb major o menor grau amb la
temàtica; i, en tantes ocasions com s’ha pogut, s’acompanya l’explicació amb
alguna pràctica o amb alguna petita animació per tal que aquesta en faciliti la
comprensió.
Notes:
(1) Retos de la ciencia. La capa de la invisibilidad. Muy Interesante, número 372 (maig del 2012). Espanya: G+J, 2012. 1130-4081
(1) Retos de la ciencia. La capa de la invisibilidad. Muy Interesante, número 372 (maig del 2012). Espanya: G+J, 2012. 1130-4081
(2) Harry Potter és
un jove aprenent de màgia que protagonitza una conegudíssima sèrie de llibres,
escrita per la cèlebre autora JK Rowling. En un d’ells, fa servir una capa
màgica per aconseguir arribar allí on desitja sense ser vist.
(3) "La divulgación científica a través de Blogs y redes sociales".
Dins de: Campus Científicos de Verano
(UPV-EHU (Universitat del País Basc – Euskal Herriko Unibersitatea), estiu del
2010)
